“La tartamudesa, en la meva vida, des de l’altre costat”
“Per què parles així, que no t’entenc?”. Ni de lluny, era conscient del que aquesta pregunta suposava per al meu pare el dia que, amb tan sols 4 anys.
La Fundación Española de la Tartamudez en Salamanca, Universidad Pontificia, amb la ponència
“Tartamudesa: Característiques i Normalització”
Ponents:
-Angel Renedo (Membre de la Fundación Española de la Tartamudez)
-Pablo García (Membre de la Fundación Española de la Tartamudez i d’ATCAT)
-Miguel Majuelos (Vicepresident i Representant a Castella-Lleó de la Fundación Española de la Tartamudez).
Durant la ponència a la Universidad Pontificia de Salamanca del 22 d’abril de 2016, Roxana, la filla del ponent i membre d’ATCAT, Pablo García de Burgos, ens ha llegit aquest text tan emocionant. (text original en castellà)
Gràcies, Roxana, pel teu missatge ple de passió, enteniment i normalitat respecte a la nostra manera de parlar.
Escolta’M, sense presses…
“La tartamudesa, en la meva vida, des de l’altre costat”
“Per què parles així, que no t’entenc?”. Ni de lluny, era conscient del que aquesta pregunta suposava per al meu pare el dia que, amb tan sols 4 anys, li vaig formular en sortir de la guarderia. Des de la meva més tendra ignorància, encara no podia entendre que estava enfrontant el meu pare, la meva figura de suport i de referència per excel·lència, a les seves pors més íntimes i profundes, unes pors que el temps i el refús social, i a més, un refús personal après, havien anat prenent cos en el seu interior, a partir “d’aturades” apreses a través d’experiències negatives anteriors que, a poc a poc, anaven connectant-se amb pensaments i autoafirmacions del tipus: no puc, se’n riuran, no m’entendran… i acabaven convertint-se en bloquejos, uns bloquejos que condicionarien la seva vida social, i marcarien un abans i un després en la construcció del seu autoconcepte i vàlua personal.
Però… i els de fora?, imagino que us estareu preguntant què és per a mi la tartamudesa i, més concretament la del meu pare, que és la raó per al qual avui sóc aquí. Com reacciono jo davant les “aturades” o semàfors en groc que apareixen quan em comunico amb ell?.
No us enganyaré, no sempre és fàcil ser pacient, comprensiva i trobar un espai i un temps per a escoltar, no només amb les orelles, sinó amb la mirada, el cos i l’emoció. Perquè tots i totes necessitem sentir-nos escoltats i escoltades, per així alimentar una autoestima sana i forta. Però esclar, la pràctica estranya vegada s’ajusta a la vida real, la societat ens apressa constantment i no sempre és senzill donar-vos l’espai, el temps i l’atenció que us mereixeu, que tots i totes mereixem. I sí, ho reconec, en ocasions he volgut acabar les seves frases, avançar-me als seus pensaments i instar-li que anés “al gra” i no em fes perdre més temps. És dur, oi?… Vosaltres ho entendreu millor que ningú. Jo no he vingut aquí a donar-vos cap lliçó de vida, més aviat sóc jo qui l’està rebent. I us dono les gràcies, perquè si sóc aquí és per aprendre, per millorar com a ésser humà i per donar el valor merescut a una persona que és capaç de parlar el llenguatge de la tartamudesa. És més, us confesso que, lluny d’infravalorar el do de la tartamudesa (sí, ho heu escoltat bé, he dit DO), m’he convertit en una sòlida defensora d’aquest llenguatge, que no deixa de ser un exemple de superació i vàlua personal.
Gràcies per ensenyar-me el teu propi llenguatge, perquè gràcies a tu m’he educat en el bilingüisme, allò que ara està tant de moda en els col·legis.. i que engreixerà tant el meu currículum vital, influint decisivament en la manera amb la què m’enfronto als reptes de l’avui i del demà. Sent el més important, el d’estimar-me, com tu t’estimes. Aquest és, us ho garanteixo, el regal més autèntic i enriquidor que podeu donar als afortunats que us acompanyen en el camí de viure.
Dono les gràcies a la vida per tenir un mestre tartamut. Que m’ha ensenyat la riquesa del seu propi llenguatge, obrint-me així les portes del seu propi món.
